Una faula

L'Enkilu era un esquimal que es va fer molt amic d'una gran balena. Però els esquimals cacen balenes, i la gent del poble sempre intentava menjar-se la seva amiga. Per això va decidir marxar amb ella. Com que no podia viure a sota l'aigua, però, va instalar-se en un raconet del seu estòmac. Va ser una relació fructífera i es van fer els millors amics... Però la dieta limitada de l'interior d'una balena (el plancton no es gaire nutritu per als humans i, a més a més, se'n filtra poc a l'estòmac de les balenes), la manca de llum solar i l'enyorança d'altres persones varen començar a planar damunt l'Enkilu. Però, per no perdre la seva amiga balena, es va quedar a dins seu. Les balenes, però, viuen menys anys que els humans, i va arribar el dia que es va morir. I l'Enkilu encara hi era, a dins, i sabia que havia de marxar... Però no podia renunciar a la seva balena, que havia estat amiga i casa seva durant tants anys. Va optar per quedar-se i en pocs dies es va morir, quan el cadàver va deixar de flotar. L'Enkilu es va quedar sense amiga i sense vida.
Així doncs, nens i nenes, , a l'hora d'escollir cal que veiem si sen's ha mort la balena.

Un aforisme

"No podem escollir els nostres parents, però sí a quins convidem al dinar de Nadal."

L'ordinador nou

Tinc un ordinador nou, des de fa mesos... Es molt més maco que el vell, amb uns acabats molt elegants i uns leds blaus que li donen un aspecte futurista molt interessant. Té una capacitat de computació molt més elevada que el vell, programes d'alta qualitat, un disc dur de doble nucli (o alguna cosa per l'estil)...
Però l'he fet servir molt poc. "No vull que se m'ompli de porqueria, com ha passat amb l'altre, així que farè servir el nou només en ocasions que ho requereixin." El vaig comprar a principis de segon de carrera, i encara l'utilitzo de forma esporàdica. La raó real no es aquesta, però... Això només és l'excusa. La raó real és que em costa desfer-me del meu ordinador vell i que el nou... és diferent... El ratolí és diferent, el teclat també... Els programes no son els mateixos, la definició d ela pantalla tampoc, ni la versió de Windows és exactament la mateixa... I a més fa un sorollet insistent que em fa venir mal de cap. És estrany, em desconcerta, i no sé fer-lo servir amb naturalitat.

I així segueixo, sense parella.

Pedaços

Per diversos problemes tècnics (que, afortunadament, no tenen res a veure amb el Dr. Tècnic) no h epogut escriure al blog aquestrs ultims dies... Us deixo amb un videoclip per a reflexioanr sobre el tema dels dies anteriors.

http://www.youtube.com/watch?v=b4lBST1ySRk

Dissenyadors.

-Senyors, aquest és l’últim model de telèfon mòbil que hem desenvolupat, l'HM-03. Observin aquest diagrama: L'estructura i els materials n'asseguren una resistència superior, tant al medi com als cops, i el disseny és còmode per la major part dels mercats (vegin el l'annex 3 per veure les adaptacions de tamany i display per al públic asiàtic) i resulta molt atractiu. El software està al nivell del de qualsevol ordinador domèstic i l'interficie és tant bonica com intuïtiva. Ofereix el sempre popular servei d'Sms, juntament amb el d'mms, correu electrònic, missatger instantani, agenda, connexió a Internet, despertador, planificador quinquennal, camera de fotos i de vídeo, reproductor de Televisió digital, port per a targetes de memòria, pantalla d'alta definició, calculadora tècnica, Pot mostrar l'hora de múltiples països a la vegada, inclou GPS i la versió mobile de l'Enciclopedia Britannica, jocs en tres dimensions i en xarxa, connectivitat amb els ordinadors i amb qualsevol connexió wi-fi, també te bluetooth, infrarojos, radio, reproductor d'mp3, edició d’àudio i vídeo... Bé, tot el que demanaven a la llista.
-Tot? Segons aquesta llista, la petició número 213 no...
-Bé, fins i tot amb les últimes tecnologies de miniaturització, hi ha un límit físic per tot el que podem incloure a...
-Segons els estudis de marketing, hi ha una opció dels mòbils que s'usa rarament. Eliminin-la i posin-hi la petició 213.
-Quina és aquesta que s’usa tan poc, senyor?
-La possibilitat de fer trucades.

Caldria recordar aquesta historieta a l’hora de pensar en l’experimentació genètica amb humans.

"Si això és un home"

En els mites de la creació, el pare de la humanitat tot sovint els anima amb el seu alè diví. Això els diferencia dels altres éssers vius, els dona, precisament, la humanitat. Amb la demostració que provenim dels animals, aquest element es perd... però no el considerar que l'humà i la vida humana mereixen un respecte especial. La manca de criteri per a decidir què és un humà no acostuma a portar-nos problemes... tothom els sap distingir instintivament. El problema arriba a l'hora de manipular la naturalesa: Quins límits ens imposa el respecte per la vida humana?

Amb la investigació sobre cèl·lules mare la qüestió és important perquè, bàsicament, la tècnica es basa en un avortament del qual s'aprofita el poc cadàver que queda, un cadàver miraculós, això sí, perquè permet regenerar qualsevol mena de teixit humà. Fins i tot els que no es regeneren de natural, com el teixit nerviós.

Però, si no podem coincidir sobre quan comença a ser humà un ésser humà, com podem decidir si és ètic o no posar en pràctica aquesta tècnica? Si creiem que l'humà és humà des de la fecundació, només ens pot semblar ètic si estem d'acord amb la pena de mort o amb maniobres similars... Si, en canvi, considerem que un embrió no és més que una bestiola no millor que un Alien, el problema desapareix. Igual que si estem damunt d'una cadira de rodes.

El pes de l'ADN

Per molt que diguin els savis de la classe, els bessons poden ser clons naturals sempre que derivin del mateix òvul fecundat. Popularment, aquesta classe de bessons s'anomenen "idèntics" per motius obvis... Però, son realment idèntics? Qui en conegui sap que no. Des del punt de vista biològic, estan construïts seguint les mateixes instruccions, igual que dos mobles de l'IKEA. Però segons la traça del constructor, la cura que se'n tingui, per què s'usin o el lloc de la casa on es posin, els mobles d'aspecte i material idèntic acaben resultant diferents. Simplificant, això també el que passa amb les persones... Sí, sí, hi ha tot d'experts que prediquen que els gens ens predestinen fins i tot a casar-nos amb una persona de nom tal i a tenir tal feina, amics amb tals pentinats i un veí que toca el trombó. Doncs no m'ho empasso. I el documental Unknown White Male és un document a favor meu: Un home perd completament la memòria. Canvia de personalitat, rebutja els seus vells amics, la seva família no el reconeix... Es converteix en una persona diferent. Però el seu ADN no podia ser més semblant al d'ell mateix. Per tant, que els editorials dels diaris no em vinguin a dir que clonar per curar és bo i que clonar per fer persones és dolent... Fer persones clòniques no té cap sentit per inútil, però no per immoral perquè els clons acabarien sent persones iguals davant del mirall però diferents en essència.

G-A-T-T-A-C-A

Per què fem tots aquesta cara de feliços? Perquè aquest cap de setmana tenim el doble de dies de festa!
Però, acceptant la suggerencia del nostre il·lustre professor i amb l'excusa que els dies son el "doble", en comptes de descansar com Déu mana*, parlaré del sempre estimulant tema de la clonació.

Demà començo... Espero saber ordenar els meus pensaments sobre el tema.

Salutacions cordials del Carlo.

*Nens, d'això se'n diu "hipérbole".

Cicle imparable

Hi ha una classe de fetitxe sexual importat del Japò que s'anomena Bukkake. Es basa en l'ejaculació col·lectiva d'un grup d'homes sobre la cara d'una dona. I hi ha fins i tot versions especialitzades d'aquest fetitxisme... De vegades interessa que el semen acabi a l'ull de la dama, o que una mica se li fiqui a dins del nas. Potser és preferible que una bona dosi vagi gola avall o que, simplement, li llisqui per les galtes i gotegi tant com pugui. Però, se m'acut... A aquestes dones els piquen i ploren els ulls? El nas sel's omple de mucositats i la gola sels tapa i els costa respirar? La pell, els pica, irritada?
Perquè, al menys quan els qui ho fan son els arbres, a mi si que em passa.

Una historia

El poble era bastant gran i en la major part el formaven pastors d'ovelles. I precisament ells van ser els primers en patir aquella estranya malaltia de transmissió sexual. En poc temps, gairebé tothom del poble estava infectat, i el cabdill patia per la seva filla: Era molt important per adquirir poder la possibilitat de casar-la amb algun noble... però cap l'acceptaria si estava malalta. Un dia va arribar al poblet un estranger, i va començar a predicar certes idees i coneixements, entre les quals es trobava una forma de prevenir la malaltia. Gràcies als seus consells, el rei va poder casar la seva filla amb un noble i va convertir-se en protector de l'estranger, que es deia Georgius, perquè el va considerar salvador de la princesa.
De vegades, el realisme no fa que una història sigui millor.
Feliç dia de Sant Jordi.

Cronicas Marianas

Tinc un problema: Tot i que jo soc creient, resulta que la església no creu en mi. En comptes de parlar-me sobre com millorar, de fer-me reflexionar sobre la meva realitat, d'ajudar-me a enfrontar-me al dia a dia, de, resumint, fer-me de guia espiritual, els capellans no deixen de produir sermons mancats d'inspiració i d'interès. A la catequesi, a part d'estupideses com que "Quan marxem de vacances hem de ficar a Déu a la maleta", em van ensenyar que hem se ser bons, que Déu ens estima, que s'ha de perdonar. Com, dedueixo, devien d'aprendre tots els assistents regulars a missa... Per què aleshores els mossens insisteixen sobre els mateixos temes una i una altra vegada, en els seus aspectes més simples i evidents? Algú que ha estudiat la Bíblia i que té vocació religiosa hauria de poder dir coses més interessants i, a més, tenir ganes de fer-ho... Però un estudiant de periodisme te les claus per a comprendre-ho... Com els mitjans de comunicació, les religions intenten captar al màxim d’audiència possible, i per fer-ho els seus continguts s’adeqüen al mínim comú denominador... És a dir, el que es diu als sermons son continguts per a imbècils, el mateix que passa amb la sempre de moda "tele-escombraria". La senyal que he de passar-me a alguna secta arribarà quan em trobi que damunt l'altar hi ha Ana Rosa Quintana amb una sèrie d'il·lustres tertulians que comenten les fotos robades del Papa a l'últim número de l’Interviu.

Gargots titulats

Link

A la consulta del Dr. Servei Tècnic.

El malalt, esquelètic i tremolós, s'està ajagut a la camilla. "Bones notícies!" li diu el Dr. Tècnic mentre li treu la sonda rectal "Hem trobat un router compatible amb la seva configuració!". El malalt de manca d'ADSL somriu lleument. Es fica la mà a la cartera i, amb dificultat, compta els bitllets per a pagar en transplantament... per fi, el seu router defectuós seria substituït pel d'un donant i el seu nivell d'ADSL tornaria a la normalitat. Poc desprès, un cop es va haver comprovat que els diners eren autèntics, el pacient era al quiròfan i el Dr. Tècnic, amb mans expertes, efectuava la intervenció.
Hores desprès, desperta, feble, al llit. Passada una estona, apareix el Dr. Tècnic i, somrient, l'informa: "La intervenció ha estat un èxit!" encara du els bitllets a la mà, que durant l'operació s'han tacat de sang. "L'aviso, però, que canviar de router no és cap solució, hi ha un vuitanta per cent de possibilitats que falli! Ara per ara, però, sembla que funciona."
El doctor deixa el pacient al llit, angoixat, i marxa, fent saltirons, a tractar un altre malalt.

Ell mai no ho faria

Sempre que s'acosten vacances, els mitjans ens bombardegen amb anuncis intentant convèncer de la barbaritat que és abandonar les mascotes perquè no ens les podem emportar. Ara que ve Setmana Santa, potser per la menor envergadura de la pausa, no n'he vist cap... I, pel que sembla, algun dels veïns de la clínica dental de la meva mare tampoc: Aquest dia s'han trobat al safreig una tortuga terriblement malferida. Probablement, ja que la abandonaven, l'amo li va voler donar una experiència inoblidable, caiguda lliure des del balcó.
I què en poden fer, d'una tortuga gran com un plat fondo amb un trau a la closca? Doncs trucar a la protectora d'animals, els centres de recollida de rèptils i d’amfibis i la resta d'heroiques associacions que, cada cop que surten a la televisió, ens fan córrer una llagrimeta galta avall amb gossets abandonats o iguanes desheretades...
Però, desprès d'un matí de trucades, i potser per la por instintiva que fan els dentistes, cap d'aquests grups l'ha volguda. Es veu que hauré de buscar els meus vídeos de les Tortugues Ninja, a veure si recordo què feien quan es lesionaven...

¿Quién sino?

La meva connexió a Internet sempre ha fallat esporàdicament per motius desconeguts, però sempre ho havia fet durant un dia, dos com a màxim, després dels quals el problema desapareixia misteriosament. Però, fa un parell de mesos, els errors es van fer freqüents i llargs, arribant a patir manca d'ADSL durant més d'una setmana. És el moment de trucar servei al client! El tècnic, un home interessant, per dir-ho suaument, fa munts i munts proves... Si la manca d'ADSL fos una malaltia, jo ja tindria els braços inflats de punxades, la sang radioactiva i gran part de mi seria sota el microscopi. El doctor hauria anunciat desenes de mals exòtics com a causes possibles de la malaltia, però veient les proves diria "Res, no sé què és, però li puc canviar el router (l'òrgan d'Internet) per si de cas es això". I un ja està traient de la cartera els cent euros que val el trasplantament quan afegeix "és clar que amb una configuració com la seva, aquest model de router sempre te problemes. Però no en tinc cap altre". Els diners tornen ràpidament al seu lloc. El doctor s'excusa "Sincerament, no sé què fer...
El següent!"
És acceptable que un servei tècnic, encara que sigui desprès de fer proves i proves, deixi el client penjat? Al menys els malalts encara poden anar a Lourdes...

Negociem

Fa uns dies, vaig veure un llibre en un aparador titulat “Cómo negociar sin ceder”. Si no fos perquè a internet ja he vist qui en son els autors (tremolo en pensar com deu ser la coherència interna d’un llibre amb aquest títol escrit per tres persones que s’han hagut de posar d’acord...) pensaria que l’han fet alguns dels nostres polítics. Sense cedir, el negociar no es pot concebre... de la mateixa manera que el negociar amb qui no cedeix tampoc hauria de considerar-se.

Buscadors de tresors

Si un submarinista és fruit d’una indiscreció olímpica i pot aguantar un temps il·limitat sota l’aigua, es pot llançar a l’aventura i deambular pel fons marí a veure si troba un tresor. Si, en canvi, és mortal i disposa d’oxigen limitat, haurà de planificar molt bé la immersió, buscar la forma de protegir-se de taurons i pirates fantasma i veure com extreure eficaçment el tresor... Però, per molt que planifiqui, si l’oxigen està massa limitat, no podrà accedir a gaires tresors: s’haurà de conformar amb pedretes boniques enterrades a poca profunditat o, directament, amb sortir de l’aigua amb les mans buides, igual que fa el submarinista immortal que es cansa de deambular i surt a la platja a fer el vermut. Amb els blogs de classe, que comencen a estar actius, passa el mateix. Els cal un límit de caràcters per evitar la verborrea sense rumb, però 1000 no donen prou marge com per arribar a gaires tresors. En trobarem alguns, sí, però de tresors a poca profunditat no n’hi ha gaires.

Remake

The Host feta a Hollywood:
Un científic malvat vessa un mutagen a la pica per accident. Ho guarda en secret.
Passen anys. Un simpàtic i maldestre pare solter (Jim Carrey) passeja amb la seva filleta, comprensiva i madura, per NY. De les clavegueres en surt un monstre fruit de l'accident, mata alguns civils (gent dolenta, llençaven papers a terra) i rapta la filla.
La família disfuncional decideix rescatar-la: l’avi, el pare, l’oncle, borratxo, cínic però de bon cor, i la tia, esportista i sexy. Els captura la conspiració del govern que vol tapar l’incident i matar el monstre. Amb astúcia i sort, escapen i descobreixen que el monstre no és dolent: el rapte era perquè volia ser mare. Autosuperació, es fan millors persones. El monstre bondadós es menja el malvat conspirador de la CIA. La família ara és feliç i funcional. El monstre rep una medalla.
Seqüeles: Host 2, la família contra el fantasma del conspirador H3: Aventuras en Escocia on el monstre busca parella.

Sort que The Host és coreana.